El primer sisè del Ramón

Distretament..! Així és més o menys com ha anat. Vull dir, que hauria estat força probable que no haguéssim intentat d’entrada aquest (6a+) “Memphis”, de no haver-nos deixat les ressenyes al cotxe. Quan ja ets als peus de la Penya Roja, però, tampoc és qüestió de tornar a baixar.

Aquest diumenge hem anat a escalar a la Riba, a un dels sectors centrals de la Penya Roja. La Riba sempre ha estat una gran escola d’escalada i, malgrat la proliferació d’altres sectors, amb força més grau, ens ha agradat comprovar que encara hi ha qui s’ocupa que les vies estiguin equipades.

Jo recordava haver escalat en aquesta via (potser fa deu o dotze anys) i també en algunes de les que hi ha al seu costat. Així que, ens hem calçat els peus i, cap amunt!

Per cert, avui hi hem anat tots: L’Esther i la Mayte, els nens, el Pol i el Martí, el Ramón i jo. Per pujar els nens fins al peu de la Penya, en alguns trams hem hagut de tirar de papa/motxilla.

El riu Brugent, “peladet”, pobre. Es podien veure les pedres seques del fons i s’intuïa l’agonia de l’únic peix que havia quedat estancat al lloc més fons i ombrívol, on la poca aigua acumulada lluitava contra la putrefacció.

Hem agafat el camí que hi ha al costat esquerre de l’antic molí. Recordo que de petit l’havia vist totalment diferent. Pel seu interior hi baixava un espectacular salt d’aigua que anava a parar a les tres bases del costat.

Els fons verd i inescrutable de les basses, sempre m’havia fet molt de respecte. Pensava que si mai i queia algú, ja no en sortiria mai més; aniria directe cap a les clavegueres de l’infern.. o ves a saber on?

El primer contacte amb la via ha estat, uf..! El primer “spit” de fet era un anclatge, no es veia més lluny d’un bon parell de metres del terra.

Avui jo estrenava peus de gat, samarreta i pantalons. Els pantalons són els “Trango”, model Siurana, el Ramon porta els mateixos i val a dir que van de “conya”. De fet, et fa la impressió que no portes res (el model va sortir fruit de les provatures de Dani Andrade, per la marca).

Els peus de gat, pel que havia estat llegint en foros d’Internet, em farien pujar, almenys, mig grau. Certament, no hi ha color. Els anteriors eren uns Boreal de mitja canya. Els nous, uns magnífics “arrapadors” de parets.

Al començament de la via no he notat gaire la diferència, quan li ha començat a sortir el grau i el + però diria que han estat fonamentals.

La via és molt maca, també molt exigent. Especialment, entre la segona tercera part i el principi de la tercera. Hi ha un pas en el que has de confiar del tot en els peus de gat o, com alternativa, fer una llarga progressió. Com ha fet el Ramón.

Un cop encadenada la via, hem fet el canvi amb el Ramón. Al principi no ho veia gaire clar. Amb tot, s’ha animat i cap amunt. A banda d’un parell de naturals caigudes, hem de tenir en compte que és el seu primer sisè. No sense haver de suar la cansalada, ha aconseguit encadenar “Memphis”. El millor pas ha estat a la sortida de la que us parlava abans. A pocs metres per arribar a dalt. El Ramón ha fet una progressió que jo, francament, no li havia vist fer mai abans. Molt bé Ramón, d’aquí a poc, a la Rambla!

Encara no era l’hora de dinar i vam voler fer alguna via més abans de marxar… (seguirà ampliació)