Quan el fanatisme s’ha apoderat de tu, tot el que no siguin escalar 7 o 8 dies a la setmana és poc. Així que dues tardes a la setmana… Però bueno, és més que abans. Com suplir això? Ara que comença el bon temps, matinant i donant una mica de canya als dits i braços amb la multipreses una estona abans de la feina o fer uns quants quilòmetres corrent sentint música mentre veig sortir el sol. I els resultats venen, a poc a poc, però van arribant. Ja escalfo sense complexes als 6a, sentint-me bastant còmode en ells. Els 6a+ els afronto amb relativa tranquilitat, encara que algú em tomba encara, clar. Així que veig que la frontera de la zona de confort s’està desplaçant cap el 6b dur/+. Vull tenir clara aquesta frontera perquè em motiva veure que vaig avançant i millorant.

A destacar el “a vista” de l’altre dia de la via El Robagallines (6a+) a Arbolí, amb una seqüència de crux fineta fineta feta en apnea, de fluïr, on vaig arribar a sentir que “flutava” i amb crit de guerra inclós en agafar el canto salvador. Després vaig provar en top Esperó (6b+). Amb un flash boníssim del Felip vaig arribar a dalt dignament amb un sol descans. A la propera de primer. A la mateixa escola, al Cremat va sortir al flash Habaneres (6a+), via que em va agradar molt. Després vaig provar Marina (6b). Via molt bona que crec que la podria haver encadenat si no fos perquè em vaig equivocar en una secció sortint-me d’ella i havent de fer una força “descomunal” per desgrimpar i tornar, pagant-lo en forma de falta de pila per superar la part dura més a dalt. Projecte per la propera.

I el dissabte visita a Penya Roja, a la Riba. M’agrada aquesta escola. Supera a Siurana en clatellades que m’ha donat. És on l’any pasat vaig haver de deixar un maillon en un cinqué (Valls) amb un pas obligadíssim de cinqué que s’ha de fer amb la xapa als peus. Tres volades seguides em van fer perdre la confiança. Fa mesos ja vaig tornar per demostrar-li a la via que havia millorat. La Riba és una escola antiga, amb els peus de vàries vies molt molt gastats, amb la primera xapa alteta per aquests peus, i el grau a l’antiga, bastant apretat. Però m’agrada. M’agrada escalar vies amb nom, amb història.

Dissabte, després d’escalfar en Círculo Vicioso 6a, amb l’entrada una miqueta dura i la resta de canto generós, vaig posar-me a vista amb Eclipse 6a+, que en rockfax la cataloguen d’entre les cent i pico millors vies de la Costa Daurada (suposo que una llista una mica antiga de totes maneres). Ja sabia que era dura per comentaris al 8a.nu i a rockfax, però en dono fe. Entrada molt tècnica on si no llegeixes bé i ràpid els moviments, tires de pila gastant-la ràpidament. Xapo la quarta ja buit completament. Em falta el darrer moviment dur per arribar al repós, però amb la xapa ja sota els peus veig que no tinc força per sortir d’allà. Pillaaaa i volada. Baixo per descansar, li dona el Felip i li sorpren també l’entrada. En un segon intent ja més just de forces no acabo de llegir la secció de sortida de la zona dura i torno a fallar. M’ho miro i ja sí, fins a reunió. Crec que han quedat clars tots els passos per una propera visita. Via molt maca i recomenable. A tot això, un d’una cordada del costat va caure malament de la Figuerola-Magrinyà ja quasi a la reunió del tercer llarg i després de venir els bombers i el metge, van haver d’evacuar-lo amb helicòpter. Ens va dir el metge que no semblava molt greu però per precaució, perquè la sortida per terra d’allà no era del tot segura, feien venir l’helicòpter. Espero que es millori aviat. Així que durant els 5 viatges que va fer l’helicòpter vam haver d’estar parats i no ens va donar temps a fer molt més. Certament espectacular veure els bombers en plena acció.

En mig d’aquestes sortides vaig fer la primera visita a Margalef per escalar. Visita accidentada amb desmai inclós (mai m’havia pasat) per una gastroenteritis que em va tenir bona part de la nit vomitant. Escalar al matí següent en dejú no va ser bona idea. Em va donar temps però a escalar tres vies, destacant com a molt recomenable Soc roig (6a). Haurem de tornar en millors condicions.

Ramon a la dreta a Soc roig (6a) - Margalef

I ja pensant en la propera sortida, quedant-me amb la sensació de roca a les mans unflades de la darrera visita a la Riba. Vaig a posar-me cremeta.

No, la falta d’entrades al blog no ha estat perquè ja no escalés ni perquè hagués perdut motivació. Ben al contrari, la motivació ha anat en augment. Però les sortides d’un matí a la setmana amb pocs avanços en el que a encadenes es refereix feia que no tingués molt a escriure. La falta de sortida a roca s’havia de solventar d’alguna manera; així que d’un temps ençà, estic fent un parell de petites sessions a la setmana amb la multipreses Metolius, sortides a còrrer per la muntanya amb més asiduïtat per baixar pes i una visita entre setmana al rocòdrom de Vila-seca. Això junt amb alguna escapada a fer bloc, sembla que està poc a poc començant a donar resultats.

Diumenge vaig visitar per primera vegada el sector del Dard, a Arbolí, al que li tenia ganes i que el meu company de corda, el Felip, ja se’l coneixia. Comencem escalfant amb Ford Mercury (5+). Després de que les darreres sortides a roca molt esglaonades hagin estat amb la dona i el meu germà sense apretar quasi gens, aquest 5+ finet de placa em posa les piles ràpidament; però amb bones sensacions. Baixo amb els peus una mica adolorits pels nous Miura VS, que encara estan en procés d’adaptació…

Després el Felip munta Aleluyah! (6b), que ja em diu que és una via assequible i suau pel grau. Em deixa les cintes possades i m’anima a provar-la. A això he vingut, a sortir de la zona de confort, encara que no tinc cap 6a+ encadenat, i això és un 6b. Sí que tinc 6a+ de muntats, però amb el curt que es fa un matí, no els repeteixo per mirar de posar-lis el punt vermell. Al poc de començar la via ja tenim un passet. Amb un flash magistral del Felip el deixo enrera quasi sense adonar-me. Això m’anima i continuo, amb pasos finets però sense ofegar, permetent amb bona col·locació mirar-se una mica la sequència. Un altre passet més a dalt i ja veig la cadena. Els peus quasi em donen tanta seguretat com mal m’estan fent ja. Però tinc tan aprop la reunió que si cal, penso, l’acabaré descalç… Un parell de moviments més i bloc! El meu primer 6b! Sé que és suau, però ha estat al flash i sobretot, m’ha agradat com he escalat, sense cap moviment d’aquells que no saps ni com l’has fet.

Ens movem cap a la dreta i em diu el Felip que miri de donar-li a vista a Alpha bondly connection (6a), que no la té feta. No és còmoda per assegurar però els seus 10 metres de placa amb un esperó ens atreu, encara que ja imagino que ha de ser fineta pel grau. I efectivament, a mitja via em trobo quasi venut fins que amb una inspecció més acurada veig una rugositat on sense dubtar-ho dirigeixo els meus Miura, aferrant-se qual bou agafant enbranzida. Empenta i cap amunt! A vista!

Després del pegue del Felip anen a Kagamànecs (6b). Ja m’avisa que aquesta és més fineta que el 6b d’abans. M’anima a donar-li a vista posant cintes i accepto. Entrada fanàtica que resolc bé i em fa afrontar la placa bastant tranquil. Més fineta que l’altra però deixant-se fer al primer terç. Fins que entro en una secció sense peus clars i agafat de dues regletilles on no sé com continuar. M’ho miro, intento recol·locar-me, la lluito, però al final m’he de penjar. Bueno, no passa res. Estiro braços, veig el pas i cap amunt. Encara que ja sense pressió tornaria a mirar-me un altre pas, arribo a reunió bé, amb molt bones sensacions. El matí s’acaba i ja no donaria per res més que el pegue del Felip. Així que quedarà com a projecte per una altra visita.

Hi ha dies que surten bé les coses i d’altres que bueno, hem de tornar a casa dient que el que no va a la llibreta va al bíceps. Diumenge van anar a la llibreta i al bíceps, yeahhh!

Aleluyah! (6b)

Fa tres caps de setmana érem a l’Aneto, el cim més alt del Pirineus (3.404 m.), crèiem que aquell 11 de setembre (2011) seria una de les darreres finestres obertes de bon temps, abans de les primeres neus. Ara veiem que no, que encara hauríem pogut aprofitar les dues setmanes que l’han seguit.

Vam sortir d’Altafulla el dissabte, havent dinat. La intenció era arribar a Benasque a una hora raonable, per a poder llogar els piolets i els grampons i tenir temps, encara, per arribar fins al Plan del Hospital.

Havíem reservat nit al refugi de la Renclusa (2.140 m.) una setmana abans, i no tenien del tot clar si ens deixarien pujar el cotxe fins a la Besurta.

Per llogar el material vam anar a La Ribagorza, una botiga de Benasque (filial de Barrabés) El lloguer està molt bé de preu, crec recordar que ens va costar poc més de 7€ per cap. Al refugi també en lloguen, però costa el doble.

No cal dir que vam aprofitar per fer un tomb per la botiga de muntanya per excel·lència, a veure si hi havia alguna oferta interessant…

Ja amb piolets (bastant atrotinats, per cert) i grampons, van tornar al cotxe per comprovar, al cap d’uns vint minuts, que aquest s’hauria de quedar fent nit al Plan del Hospital.

Vam tenir mala sort, perquè era l’últim dia de prohibició. Els guardes de la barrera ens van explicar que l’endemà, diumenge, ja es podia accedir amb cotxe fins a la Besurta. Cagontot!

Després d’uns minuts de negociació, amb estira i arronsa, els guardes ens van deixar entreveure que sí seguíem amb el cotxe era més que probable que l’endemà ens trobéssim una “recepta” de la Guardia Civil al parabrises.

En vistes d’això, vam esperar l’arribada de l’autobús; que cada mitja hora (aprox.) i al preu de 4,5€ puja i baixa fins a la Besurta.

Vam deixar al cotxe tot l’equipatge superflu; tot allò que t’emportes i, en realitat, no necessites. Un gest que l’endemà, durant l’ascens, vam agrair força…

Allà esperant, com nosaltres, hi havia tres tarragonins, d’Alcover. En aquell moment encara no ho sabíem, però l’endemà acabaríem compartint habitació al refugi i pujant junts fins al cim.

Vam arribar a la Besurta al cap de pocs minuts. Si no em falla la memòria, deurien ser cap a quarts de nou del vespre.

Encara ens quedava uns 40 minuts (segons l’Alpina) fins al refugi. Al final van ser exactament 33 minuts.

Pels que no hi heu anat mai, heu de saber que a l’entrada del refugi cal treure’s les botes. No cal que us emporteu res, us podeu calçar alguna de les sandàlies que hi ha en una prestatgeria; això si es que trobeu el vostre número, i la parella.

El refugi està molt ben acondicionat; hi ha un excel·lent servei de menjador, amb una cuina que ja la voldrien molts restaurants convencionals…

Un dels guardes ens va dir que podiem triar entre dormir dalt (en una habitació de les grans) o a baix, en una de més petita i amb lliteres de dos i llits individuals. Vam escollir, encertadament, la segona opció i això ens va permetre dormir d’una tirada, i de forma confortable, a diferència d’altres refugis, on l’aglomeració a les lliteres horitzontals, amb els roncs i les sonoritats variades dels del costat, no et deixa clavar els ulls.

Estaven un mica cansats i val a dir, que esperàvem amb delit l’hora del sopar; ens havien parlat molt bé del menjar de la Renclusa “bo i abundant”.

Excepte el primer plat (una mena de puré/consomé de qui sap què) recordo que vaig dir “aquí sembla que hagi vomitat una cabra!”, la resta, excel·lent! De segon, ens van portar un estofat amb samfaina, amb una carn per llepar-se els dit que, si no fos perquè havíem repetit el revulsiu del bòvid, hauríem fet net.

Per cert, el vi i els xupitos de patxaran, els cobren a banda.

Amb la panxa plena, van sortir fóra del refugi, a veure les vistes i comprovar si els temps insinuava algun canvi…

Fet aquest ritual, cap al sac!. Això, després d’haver passat per un dels dos lavabos col·lectius que hi havia a la mateixa planta. Si sou curosos de la vostra intimitat, penseu que no hi ha baldes i pot ser que tot d’una s’obri la porta i trobeu algú a l’altra costat amb cara estupefacta, com ens va passar a un de nosaltres (no cal dir noms).

A l’habitació hi havia 4 lliteres de dos alçades, individuals, tot un luxe!. I érem només 6 dormint; nosaltres i els “tres” que, en comentar la jugada de l’endemà, ens van dir que eren d’Alcover (els de la parada de l’autobús). Ells no havien pujat mai a l’Aneto i ens van demanar de seguir la nostra petjada. Vam assentir, tot i que dels tres que anàvem, el Ramon de las Heras, el seu germà, Jordi i jo, només hi havia estat amb anterioritat aquest que escriu, i d’això ja feia 14 anys (4-octubre 1997).

Quan pugues l’Aneto és fàcil, si no tens ben retingut a la memòria el recorregut, seguir pel dret i fer cap al glaciar de les Maladetes, com ens havia passat en una expedició anterior a la de fa més d’una dècada. Enlloc de baixar cap a l’altra vessant, des del Portillón Inferior.

Convindreu amb nosaltres, que despertar en un refugi de muntanya és un món de sensacions que no té preu; els sorolls somorts i com de fons, les olors, el frec a frec del sac de dormir i, sobretot, les primers vistes del dia…

A primera hora del matí (eren tres quarts de sis) si ens haguessin vist des de baix al pla, érem com una filera de llums; com una processó de frontals, que serpentejàvem senderó amunt.

Amb el frontal, però, amb prou feines veiem el que anàvem trepitjant, però la corrua servia de referència per anar enfilant el camí pel dret.

El primer tram, encara que no sempre, acostuma a ser el més costerut. Hi ha casos on passa tot el contrari, com ara a la Pica d’Estats. A l’Aneto no!

En aquests primers metres de desnivell ja vam notar la falta d’oxigen, tot i que potser, és cert, només era fatiga, ja que es faria molt més evident a mida que ascendíem i baixava la pressió.

En les properes mitges hores de pujada, anat fent petites parades, ara per descansar, ara per beure líquid, ara per fer un foto, ara per mirar l’Alpina i no perdre el nord… al grup, es parla més aviat poc. Podem dir que hi ha altres prioritats més bàsiques, com ara recuperar l’alè.

En aquest primer tram, ens van avançar un parell de grups petits, i alguna que altra parella. Pocs metres davant nostra hi havia un grup de francesos conduït per un veterà, amb cabellera blanca a l’estil “Bruce Lee” (el de la sèrie), que confiàvem ens marcarien la bona ruta.

La idea, per tant, era no perdre’ls gaire de vista. Temia que amb la poca visibilitat del moment, poguéssim agafar un falç camí i arribar a petar al glacial de la Maladeta, com els hi va passar aquell mateix dia a un grup que venia de Lleida, que ens vam trobar perduts a la baixada.

Jordi De Las Heras, Josep Suñé i Ramon de las Heras (6,10h matí, aprox)

Amb tot, pel camí hi ha força fites (petits amuntegaments de pedres que indiquen el bon sender) i també hi ha algun que altra senyal fàcilment reconeixible, com la placa de pedra que veieu a la imatge de baix. Iels portillons, especialment el falç Portillon, que cal visualitzar les vegades que calgui per no confondre’l amb l’autèntic, si no es vol fer un tomb de nassos.

Al cap d’aproximadament una hora d’ascensió, tot anant guanyant metres pel sender, vam tombar cap a la dreta, amb el falç Portillon com a referència, i els francesos marcant el pas més amunt. Val a dir que llavors encara no teniem clar que el talús de pedra era un impostor, ho vam saber malauradament més tard. Amb tot, i a misses dites, que diuen, d’aquesta manera vam fer una bonica ruta tot crestejant els portillons.

Aquest és un moment clau de l’ascensió. En aquest punt, si seguiu tot dret cap amunt, amb una lleugera desviació cap a la dreta, aneu de cap al pas entre el Portillon Inferior i el Superior, per fer el salt cap la vessant del glacial i als peus més endavant del Pico Maldito, que al final, és l’objectiu primer.

Mireu-lo bé, és l'impostor, el FALÇ PORTILLON

Si porteu un altímetre, és convenient fer-lo servir i comprovar l’altura, que al falç Portillon és de 2.651 i a l’Inferior la cota està per sobre dels 2.700 m.

L’ascensió per aquest sector d’arestes no és que sigui excessivament complicat, tot i que hi ha algun tram d’exposició, res a veure però amb el Pont de Mahoma, que ens esperava més amunt.

Ja es veu l'Aneto, però no es pot baixar cap a la dreta, cal crestejar amunt

De tota manera, vam veure que el grup de francesos el passaven encordats. Nosaltres no portàvem corda, tot i que ens ho havíem plantejat.

Ja us avanço sobre el Pont de Mahoma, la part de l’ascensió a l’Aneto que més acolloneix, i on molts diuen, fins aquí hem arribat! Que mereix tenir-li respecte.

És una combinació de passos; ara dret, ara assegut (alguns) ara gatejant i un tram aeri, amb molta exposició i l’abisme a banda i banda. Si no fos per això, per la gran caiguda, no tindria cap dificultat.

També dóna la impressió que els blocs de pedra s’hagin de moure, però porten allí molts anys inamovibles. Però, ja hi arribarem! Encara ens quedàvem unes cinc hores i mitja bones..

El pas del Portillon Inferior

On sí que vam arribar, després de fer les arestes, és a la porta del Portillon Inferior, des d’on vam poder baixar cap a l’altra vessant. Aquí, el glacial de l’Aneto ja queda en línia recta. Fa alguns anys, no gaires, en aquesta època la zona estava nevada i el glacial, val a dir-ho també, arribava més avall. L’aspecte que presenta ara és força lamentable i hi ha signes de desglaç per tot arreu.

El glacial de l'Aneto es desfà

Ens esperàvem que arribaríem de seguida al glacial, res més lluny de la realitat! Encara vam haver de pujar prop de dues hores per una zona de morrenes (són els materials i sediments barrejats amb neu que són empesos per la llengua d’una glacera) Puja roca, baixa roca.. i així una vegada darrera l’altra, fins a pràcticament la extenuació. D’aquesta manera podríem definir aquest tram fins a tocar, per fi, el gel de la glacera.

Abans d’arribar-hi, especialment sí el vent, com era el cas, bufa fort per l’aresta del Portilon Superior, cal anar alerta amb els despreniment de pedra de la cresta superior, que queda just al costat dret.

I aquells que us acostumeu a torçar el peu, o els que penseu erròniament que es pot pujar l’Aneto amb calçat esportiu o sabates de trekking, teniu el terreny abonat, idoni.

Uf.. la glacera! Quan la toques, quan es poses els grampons i treus el piolet tens una entranya i falsa sensació de que l’ascensió pràcticament ja ha arribat al final.

No us relaxeu, encara queden ben bé, un parell d’hores i mitja, o tres, ben bones.

Penseu, i a mi em va passar, que a la glacera és fàcil patinar, sembla una obvietat, no? No vulgueu jugar, com la canalla, amb el glaç, una patinada, especialment quan us poseu i us traieu els grampons la podeu lamentar, a mi em va passar. Vaig cometre l’error, en l’anterior ascensió del 97 de posar-me el grampons a sobre del glaç i, en un descuit, vaig anar glacera avall, la feina va ser meva per parar.. En un moment pots agafar molta velocitat i recordo que ni el piolet em va frenar… Alerta!

Ja ho hem dit però ho repetirem, la glacera de l’Aneto es desfà a marxes forçades. Canvi climàtic? Falta de precipitació? si busqueu informació en trobareu a dojo. El millor, però, és parlar amb muntanyencs experimentats, com un del país basc, que ens recordava que l’aspecte actual no tenia res a veure amb el d’ara fa alguns anys.. no gaires!

Molt consideren que aquesta és la part més bonica de la pujada a l’Aneto, nosaltres hi estem d’acord. Sentireu un esclat d’emocions indescriptible, el contacte amb el gel mil·lenari, els seus colors, les vistes, el so de les ràfegues de vent… el mateix Aneto, al fons, com una autèntic mestre de cerimònies com dient, aquí us espero!

La punta que veieu el fons a l'esquerra, és el cim!

Tot i que, en principi, si aneu a fer el rei dels Pirineus ja ho hauríeu de saber, no està de més recordar-ho. Convé lligar-se els grampons ben forts i, sobretot, ben ajustats.

A la part de la plantilla hi ha unes guies lliscants (a la foto de baix) que us han de permetre adequar la seva mida a la de la vostra bota.

Això és important, si es que no voleu estar tota l’ascensió per la glacera renegant i donant cops de mànec de piolet a les punxes.

Aquí veieu al Jordi amb els grampons, i la guia ajustable de la que us parlàvem

També perquè si us surten els grampons en plena glacera, és més fàcil patinar pendent avall al posar-los altra vegada que fent-ho a la roca.

Dit això, amunt i a gaudir del paisatge. Hi ha una foto molt maca que és la dels pics del voltants que des d’aquesta alçada es veuen insignificants, al costat del nostre amic.

Si hi aneu, com nosaltres, abans de les primeres neus de l’hivern, veureu que hi ha una traça al gel més a menys marcada. Primer es va pujant deixant a la dreta el “Pico Del Medio”, fins arribar als peus del Pic de “Coronas” 3.293 m. I amb sort veureu el Llac “Coronado”, on també us recomanem fer una parada per gaudir de la increïble panoràmica. (SEGUIRÀ AMPLIACIÓ…)

Entre pico "del Medio" i "Coronas"

Als peus de "Coronas"