“Al parecer, la primera ascensión conocida la realiza unos escaladores de Valls […] Por ejemplo, la 1ª ascensión a Els Gegants o Les Bessones se realizó el día 4 de julio de 1943 […]; el día 5 de mayo de 1945 se escaló por primera vez la vía que hoy conocemos como Les oques van descalces, a cargo de S. Figuerola y J.Issa.” (Escaladas en la Mussara Montral. Luis Alfonso – Xavier Buxó)

Sí que escalem sí, encara que ni molt menys tot el que voldríem. En les darreres sortides s’ha consolidat com a company d’escalada el Francesc i ha portat un amic seu, el Manu, de terres gallegues. Si al diccionari busquem “decisió” surt el Manu afrontant una via, perquè no s’arronsa per res! Ens va acompanyar a una sortida un altre amic del Francesc, el Guillem, que després de més d’un any sense tocar roca trobava a faltar el seu tacte. Ha de tornar a agafar la forma però en tècnica tenim bastant a aprendre d’ell; així que a veure si es consolida també com a company de sortides i li agafem prestat coneixement.

En les primeres converses amb el Francesc ens va comentar que estava començant amb l’escalada (que no amb la muntanya) i que el seu avi va ser un muntanyer molt actiu, éssent per exemple el primer de Valls que va pujar al Montblanc. Es deia Sebastià Figuerola. Va comentar de passada que li sonava que havia obert algunes vies a la Riba per exemple. L’altre dia rellegia el llibre de ressenyes de Mont-ral i la Mussara i em va fer gràcia trobar-me referències a ell i inclús una via actual de la que ell va fer la primera ascensió. Només em va caldre buscar una mica a google per veure que va ser un pioner de l’escalada tarragonina, que va rebre l’insignia d’or de la FEEC (això ja ens ho va comentar el Francesc), i que va deixar el seu nom inscrit a muntanyes tals com Montserrat, el Pedraforca, els Picos d’Europa o els Alps. Així que el Francesc, pels gens, juga amb avantatge…

Amb el costum que tenim per la falta de temps de no fer més d’un intent a les vies, de punts vermells pocs (algun 6a al flash a Can Mansa amb el mèrit personal de que no tenia un bon dia). El que sí estem sortint cada vegada més és a la Mussara. Allà son vies amb distància bona entre assegurances i amb grau apretat. I m’he adonat que és el que necessito per avançar. Si no, m’acomodo a la zona de confort i entro en la via desconcentrat. Si aquesta és exigent l’afronto molt més concentrat i escalo millor. I a més, cada vegada ens agrada més la Mussara, tant per les vistes, la roca, les vies, la seva llargaria… Un dels encadenes que més em va agradar va ser fer a vista escalfant Gandalf el Gris (V+). A destacar Laia (6a) del costat, que comença per una fisura, que ens donava “por”, i en la que estant el Marc, el Francesc i jo aquell dia, quasi vam haver de deixar un maillon a la tercera xapa. Xapatje dur, que em va deixar tocat psicològicament, i del que s’havia de sortir decidit empotrant, amb el mal rotllo que ens donava això d’empotrar. En el darrer intent que vaig fer, vaig afrontar els moviments amb decissió i em vaig veure sortint d’allà. A partir d’aquí, amb el “subidon” d’haver fet el pas, ja quasi em paso de llarg la reunió. Via molt maca de 30 metres amb unes vistes magnífiques a dalt de tot. El punt vermell per una altra ocasió.

A destacar també la visita que vam fer el Marc i jo als Munts (Torredembarra). Son a un penya-segat amb el mar als peus, amb reunió a la paret a la part superior i al peu de via per fer-les de primer. Qualsevol de les dues opcions (menys a una via) s’ha d’assegurar al company penjat de la paret. Però com ens falta pràctica en aquestes maniobres, després de que vam veure clar com podriem assegurar des de fora de la paret i sense que hagués fregament amb la corda, vaig començar amb La del Tete (IV). Via senzilleta que serveix com a presa de contacte amb aquest tipus de roca. Sortida de la reunió superior amb pedres sicades sense les quals no seria trivial per aquest grau. Després vaig baixar a Diedro del Javi (V+). Aquesta ja més exigent que l’anterior, encara que és un V+ bastant assequible. Hem de tornar a fer la fotogènica La Chapa Oxidada (V+) i ja mirar de baixar els dos per fer-les de primer. Bon descubriment!

Hem fet boulder al Clot d’en Goda on amb les noves ressenyes, a més d’haver molts més problemes, hi han posat noms i l’etiqueta SIT si es comença assegut. Molt maco el problema Creu de mans (4+) per escalfar. Com el 5 del costat no vam veure ni el Marc ni jo com aixecar el cul de terra el vam deixar i vam anar a fer La Cantonada (6B). Va sortir bastant fàcil començant assegut i fent-lo correctament. Així que em sembla molt suau, ja que si encara no oloro alguns 6A, no puc dir que hagi entrat al grau del 6B.

Al 5 del costat, en que diu començament SIT, no li vam veure la sortida tampoc. Hi ha una miniregleta, peus per sota de la pedra com si es sortís d’un sostre, i s’hauria de tirar amb un moviment per a mi salvatge, per arribar a un bon canto. No ho veig de 5. Preguntant a un noi que hi havia per allà al que se li veia amb bastant experiència, va dir que aquella sortida no era ni de 6, i que és una sortida assegut però sense tocar el cul a terra. Això no em quadra. Pregunta a l’aire: Hi ha algun lloc on s’expliquin aquestes regles al boulder? O comences amb cul a terra o no és SIT, no? Clar, un de 1.85m potser si pot fer la sortida SIT sense aquest moviment salvatge. Suposo que llavors és un problema amb l’etiqueta de “morfològic” o algo semblant. Pels que no anem amb gent “que sap” son importants aquests detalls perquè el no veure una sortida d’un 5 ó 5+ et desanima.

No tinc la guia davant i no recordo el nom (crec que era el Rovelló), però va haber un 5+ que quan pensava que no em sortiria (dient excuses tan peregrines com que jo no soc tan flexible, si em falta un pam per arribar, sento al Martí jugar (el peke) i em posa nerviós…) vaig aconseguir aixecar la cama sense sentir crack i contra totes les lleis físiques que jo pensava que regien allà, vaig quedar-me en equilibri. Vaig estirar la mà i canto salvador. Son d’aquells moviments que sents que has aprés algo.

El Marc, a qui li havia sortit aquest com tots els altres molt fàcil, va probar el 6A del costat i a vista! Les sessions de boulder que ha estat fent fins fa poc a la Cova li estan donant fruit! Se’ns feia molt tard i li vaig donar un parell d’intents sense convenciment, així que apuntat per la següent.

Escapades mínimes a la roca durant aquest dies. Així hi ha poc avanç. Però com el meu sant s’apropa, m’han fet un regal per possar-hi remei almenys a la part de força als dits…

Taula multipreses Metolius

No sortim a escalar tot el que voldríem i un matí de corda a la setmana no dona per a explicar molt. Però en aquestes darreres sortides hem visitat llocs que ens han agradat força i dels que pot ser no hi ha tantes piades ( o cap en algun cas ). Així que deixem constància…

Sector Del Mig (La Mussara)
Dissabte passat anàvem el Marc, el meu peke (el Martí) i jo amb intenció de veure com era l’accés al Jardí del Roure a la Mussara i mirar d’escalar allà. Però al pàrking de les Antenes, d’entre la boira que hi havia aquell dia, van sortir companys del Marc de la sala de boulder de La Cova. L’Àngel ens va explicar que l’accés no era bo ni pels cotxes ni pels nens. Així que vam anar amb ells cap a la zona de les Antenes. L’Àngel i el “Maka” van anar a fer tàpia de vàrios llargs, i la Neus, el Miguel, el Pedro i nosaltres ens vam dirigir cap el sector del Mig. Per no fer cas del llibre vam fer més camp a través del necessari i per moments vaig arribar a pensar que ni tan sols escalaríem.

Una vegada al sector, la Neus i el Miguel es van possar amb Donantes de sangre (V+) i jo assegurat pel Marc vaig “escalfar” amb Desig d’estiu (V+). Sempre m’ha costat possar-li estrelles a una via per no tenir suficients referències i el que abans creia que era una via de 5 estrelles ara o la decoto o pujo rang d’estrelles. Però del que he fet fins ara sí puc afirmar que és un dels (si no el que més) V+ més macos que he fet. Via de 20 metres que et fa estar atent des del principi i que cada vegada va apretant més fins a reunió. Pot ser una mica dura per escalfar al meu grau (de fet vaig fallar en un pas per indecisió) però molt recomanable. Al Marc, que no tenia el dia molt fi, li va costar una mica més del que li hauria d’haver costat, però la va treure de primer com està ja sent costum en ell.

Després ens vam intercanviar les vies i vaig pujar Donantes de sangre (V+), de 20 metres i que també em va agradar. Com ja venia “calent” de l’altra aquesta va sortir al flash (ens havien deixat les cintes posades) sense molt esforç. Em vaig quedar amb les ganes de fer Chaoen connection (6a) però ja era molt tard i havíem de tornar a casa a dinar (després he llegit que és bastant dura pel grau). Ens va agradar força el sector, amb vies llargues i parets molt maques (típic de La Mussara).

El Jardí del Roure (La Mussara)
Diumenge el Marc dispossava del 4×4, així que junt amb el Francesc ens vam dirigir cap el Jardí del Roure. L’accés, tal i com havíem llegit i ens havien comentat, té un tram de pista solament apte per 4×4 alts. Una vegada aparcats caminem una mica i baixem per un corriol que no és bo per anar amb nens. Després d’uns 10 minuts arribem a les vies. El peu de via tampoc és recomenable per a nens. Hi ha llocs on pot marxar el peu i rodar cap a baix (que li preguntin al Francesc…). Durant l’aproximació va ser curiós veure el despreniment que indica la guia al sector de la Paret del Suís, amb grans pedres al terra, algunes amb les xapes i tot.

Una vegada al sector, les vies La peluda (V) i Què fa una noia com tu (V+) ens van semblar que tenien les xapes una mica velles. Així que vam dir d’escalfar amb Jota jota (V+). El Marc venia amb ganes i va dir de començar ell. Via de 13 metres que enganya des d’abaix semblant fàcil en estar una mica tombada, però que entre la primera i la tercera xapa té una zona d’adherencia on has de confiar molt en els peus i que el Marc va superar molt bé. Al meu torn no vaig fer els passos tan fins i vaig relliscar. El Francesc en top va arribar perfectament a reunió.

Francesc a Jota jota (V+)

Cal dir que la reunió té únicament dos químics i si no ets bastant alt no és trivial de xapar, jugant-te una caiguda dolenta. És una mica extrany tenint en compte que aquí fa reunió també un IV i un V. Per desmuntar vam passar la corda directament pels químics, que no tenen cantos i almenys la corda no fregava amb la roca. Aquesta via no em va agradar especialment però va servir per a escalfar.

Com crec que estic superant totes les punyetes que tinc en anar a escalar que em fan desconcentrar, tot i haver fallat a la via d’escalfament vaig dir de pujar Rhinolopus de terra dura (6a). Vist des del meu nivell, és una impressionant via de 20 metres que segueix una esquerda per les grans parets del sector, amb la darrera meitat en lleuger desplom. Les xapes es veien bé fins on m’arribava la vista, així que vaig agafar a més a més el maillon (per si de cas) i cap amunt! Per mi el millor 6a que he fet. Llargueta, sostinguda, amb totes les xapes com a mínim un parell de pams per sota dels peus (xapes mussarenques), amb desplom però amb bon canto, i molt disfrutona. La portava controlada però arribats a la penúltima xapa abans de reunió em vaig liar i com em passa altres vegades, la falta de decissió em va fer cremar-me de braços. Parèntesi per a dir que com normalment no tornem a provar la via, sempre vaig “a vista” a veure si me la puc apuntar… Així que vaig estirar el que vaig poder sense penjar-me i cap a la darrera xapa abans de reunió. Em vaig veure molt forçat amb un (per a mi) bloqueig fort de dreta i pagant les conseqüències de la indecissió anterior. Pensant que cauria abans de xapar vaig poder possar la cinta. Llavors, com un acte reflexe la mà esquerra es va llençar cap a ella i vaig passar la corda… Ja li vaig fotre bronca després a la mà que sense el meu permís no fes això, que si he de caure caig, i que ara no sabria si hagués pogut passar la corda sense agafar la cinta… Després venen un parell de passets més i cap a reunió.

A continuació el torn del Marc, de primer. Va anar molt bé fins el pas amb el que em vaig trobar jo en que va parar per mirar-s’ho bé. Una vegada vista la seqüència cap amunt i també va cridar Bloc!

Marc a Rhinolopus de terra dura (6a)

Al Francesc, que porta poc però prova tot el que fem, li vam deixar muntat el top per a que la pugés. Amb els seus descansos, però va aconseguir arribar a reunió. Està avançant molt ràpidament!

Havíem deixat material a la reunió del V+ primer. Així que ja passats d’hora i amb la family menjant sense nosaltres, vam pujar ràpidament Kompresa con kanto (IV) per desmuntar i ja marxar. Abans però, ens tornaríem a mirar el preciós 6a que havíem fet…

Cala Romana

Francesc a la via 4 (6b ?)

M’havien comentat que entre Cala Romana i la platja de la Savinosa havien equipades unes vies. Un dia passejant amb el Martí les vaig localitzar i l’altre dissabte en que donaven plujes per la muntanya hi vam anar el Francesc, el Marc, el Martí i jo. A simple vista les xapes es veuen oxidades. A més, totes les vies ens sembla que estan per sobre del nostre grau que és de 6a. Així que vam començar per la de més a la dreta, per semblar-nos la més fàcil i perquè era la que tenia la reunió en millors condicions per muntar el top. Diria que la via va sense tocar la paret de la dreta (no fer servir el diedre que es forma). Però en fred em va semblar molt dura l’entrada i el vaig utilitzar, baixant doncs bastant el grau -al croquis Via 0 (V ?)-. Aquí ja em vaig trobar amb la típica por d’aquestes vies de roca de mar, que és quedar-te amb una presa a la mà. De fet em vaig quedar amb alguna del diedret aquest, encara que en ser vies crec no molt freqüentades, ja hi contava. Passat això, té una part ja més maca fins a reunió. El Marc i el Francesc la van pujar després cada una amb alguna petita variació.

A l’esquerra hi ha una via amb una línia molt maca que em feia gràcia provar. La reunió de dalt no està tant bé com l’anterior però li vam passar una corda extra als punts de les reunions veines per si de cas per muntar el top. Entrada fortíssima (pel nostre nivell) a bloc que no vaig aconseguir treure neta. Després continua apretant però ja és de més equilibri i bona col·locació -al croquis Via 4 (6b ? )-. Em va agradar, tot i estar bastant per sobre del meu nivell. El Marc va treure l’entrada més neta que jo i el Francesc, que està molt fort però encara està adquirint tècnica, quan creia que no podria, va fer una apretada i va poder passar-la per escalar la resta de la via (vinga bouuuuuu -com diu ell- ).

Vies a Cala Romana (incomplet)

Minisector amb 4 ó 5 vies (amb els graus que he posat més per la gràcia que em feia possar-los que per la rigurositat que puguin tenir), però que en estar aprop de casa tornarem en dies així amb temps no molt clar i que ens servirà per anar veient si avancem. A més de ser molt fotogèniques…

Marc a la via 4 (6b ?)

Aquest dissabte podríem dir que hem fet un “Triple Sisè Màgic” per parlar en termes castellers. M’explico: Per primera vegada en una sortida d’escalada, hem xapat dos 6a, tots tres. I li direm màgic perquè el lloc en tenia molta de màgia: Mas d’En Rei, un sector de l’Arbolí fins ara desconegut per a nosaltres i al que estem convençuts que hi tornarem.

Si el busqueu a la xarxa, trobareu poques referències. El cert, és que pràcticament no n’hi ha. Per anar-hi, d’entrada, cal anar en direcció a l’Arbolí i agafar un trencant a la dreta, cap a la Mussara.

Aquí heu de seguir i estar atents perquè, quan veieu unes antigues granges abandonades a la vessat de muntanya, serà el senyal que us indica que en el següent revolt més pronunciat, cal agafar un camí a la dreta.

Aquest camí us conduirà en un quart d’hora (aprox) al Mas d’En Rei. El camí no està en molt bones condicions; hi ha força sotracs i és irregular. Més val anar a poc a poc!

Un cop sigueu al Mas que dóna nom al sector, podeu deixar el cotxe en una esplanada al costat mateix de l’edifici, ara en runes. Fixeu-vos en els contraforts de l’antiga construcció que en encara es conserven dempeus.

Si voleu saber d’on ve el nom de Mas d’En Rei, aquí

Agafeu la pista per la que heu arribat i reculeu a peu, deixant el mas a mà esquerra i de seguida baixeu a buscar el GR, també a l’esquerra del camí principal, que us ha de portar fins al sector. (Just al revés del parell de la foto)

De seguida comprovareu que la zona és molt especial; està molt poc freqüentada i això és nota. Mentre baixeu deixeu-vos portar pels sons del bosc i estigueu alerta al terra, on veureu moltes tifes de la fauna autòctona.

El GR va serpentejant pel que era l’antic camí que unia l’antic mas amb Vilaplana; encara es conserven alguns trams on es veuen clarament els esglaons de l’antic corredor.

Per cert, abans no ho he dit, però aquest dissabte el temps ens ha jugat una mala passada; feia un fred que pelava i sort hem tingut que portava al maleter del cotxe una bossa de roba per donar a beneficència… Roba, cal dir-ho, que era de la meva dona i ens anava petita, ja ho veureu a les fotos.

La primera paret que hem trobat, equipada i situada a mà dreta baixant pel sender, no era la que ens havíem plantejat fer, així que hem seguit baixant i al cap de poc ja l’hem trobada.

Com sempre, hem optat per una via fàcil per escalfar motors. Hem escollit un 5 cap al començament del sector; “L’anormal”, un 5è de 12 metres i 4 xapes.

L’he obert jo de primer i després ho han fet el Marc i el Ramon, també a vista.

Saltar paràgraf si la voleu fer a vista!

La via te una sortida molt fàcil i fins arribar al penúltim espit es podria dir que és ben bé un 4. el 5è el trobareu entre aquest i la reunió final.

Ramon xapant a l'Anormal, 5

Per cert, reunió on hi ha dos mosquetons, un d’ells sense l’espoleta i la cadena està força rovellada, hi han posat una cinta de reforç, nosaltres, per més seguretat, hi hem afegit una cinta exprés.

Josep a l'Anormal 5

Amb el motors ja calents, ens hem mogut uns dos metres cap a la nostra dreta, on ens esperava el primer 6a de la jornada “Fumatruites” de 18 metres i 7 xapes. Ja es veia venir que el gruix del grau estava a la sortida. I, efectivament, el grau rau entre els primer i segon espit. Amb poques però precises preses i tècniques preses per progressar.

Marc a l'Anormal, 5

Hem repetit la mateixa seqüència que en l’anterior i tots tres l’hem fet de primer i hem pogut xapar a la reunió, que la mateixa que al 5è.

La via és d’aquelles que es fan suar però que no requereix esforç i concentració constant. Si és cert que té una sortida que demana una gran dosis de braços, i força tecnica però la resta és anar fent, tret d’una petit panxa a mitja via.

Ramon a Fumatruites, 6a

Josep a Fumatruites, 6a

Marc a Fumatruites, 6a

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un cop superat aquest 6a la idea era anar a encadenar el 5+ del costat. No sé si per l’eufòria d’haver superat l’altra 6è, que a priori semblava més complicat, o perquè sabíem que era fer aquesta última via i marxar, però la qüestió és que al final ens hem decantat pel 6a del costat, “Bon Flay”  amb els mateixos metres que l’anterior, 18, però dues xapes menys, 5.

(No seguir si el vol fer a vista)

Si feu números ja podeu comprovar que en algun pas hi havia d’haver per necessitat alguna llunyania important.

En aquest cas, també, a la sortida estava la mare dels ous.

Podríem dir que cal no tenir por d’agafar una regleta vertical, on se’t poden queda una parell de falanges en cas de caiguda. Aquest és clau per resoldre el pas i progressar.

La sortida, com en l’anterior, és molt excitant. I això de encarar la resta de la via després de l’adrenalina que deixes en aquell primer tros de placa és una passada!

Josep a Bon Flay, 6a

Ramon a Bon Flay, 6a

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Marc a Bon Flay, 6a

Des de dalt hi ha unes vistes increïbles de la fondalada i d’una zona on sembla que hi ha una cova, que en diuen, he vist en algun bloc, el “la covota o el foradot”.

Tornant al que havíem dit dels números, efectivament, a d’alt et trobes un parell d’espits separats uns quatre metres, el pas, però, no presenta una excessiva dificultat.

Aquí, xapareu en un altra reunió molt millor que la primera, tot i que un dels mosquetons va una mica dur i l’haureu d’estomacar.

En aquest cas, també l’hem encadenat tots tres de primer, el que vol dir que aquest dissabte hem marxat del sector amb la sensació d’haver consolidat aquest grau. Serà qüestió de provar en la propera algun esglaó més.

També s’ha de dir, però, que aquests sisos no són tant exigents com els d’altres escoles, com ara Siurana.

Sigui com sigui marxem contents per haver provat Mas d’En Rei, i convençuts que hi tornarem a anar, més encara quan a la nostra dreta hem vist que hi ha encara molt de sector per descobrir.

Al final de l’escalda, quan ja gairebé marxàvem, hem escoltat unes veus que provenien del senderó, era un grup d’escaladors que en arribar, s’han situat just al costat d’on érem nosaltres, tres nois i una noia.

Tot i que per un moment ens ha passat pel cap quedar-nos una estona més, per comprovar sí efectivament, com ens va dir en una ocasió el “Pekas”, funciona el “CHATY-FACTOR”, però ja eren gairebé les dues tocades i ens esperàvem a casa.

Així que el balanç, sense “CHATY-FACTOR”, és el que dèiem al començament, un “Triple Sisè Màgic” que recordarem una bona temporada i ens esperonarà per encadenar en un futur moltes més vies.. com diuen, també en l’argot casteller: “Pit i amunt…”