Enviat per: pepsunye | 27 Setembre 2011

L’Aneto (3.404 m.): El rei del Pirineus!

Fa tres caps de setmana érem a l’Aneto, el cim més alt del Pirineus (3.404 m.), crèiem que aquell 11 de setembre (2011) seria una de les darreres finestres obertes de bon temps, abans de les primeres neus. Ara veiem que no, que encara hauríem pogut aprofitar les dues setmanes que l’han seguit.

Vam sortir d’Altafulla el dissabte, havent dinat. La intenció era arribar a Benasque a una hora raonable, per a poder llogar els piolets i els grampons i tenir temps, encara, per arribar fins al Plan del Hospital.

Havíem reservat nit al refugi de la Renclusa (2.140 m.) una setmana abans, i no tenien del tot clar si ens deixarien pujar el cotxe fins a la Besurta.

Per llogar el material vam anar a La Ribagorza, una botiga de Benasque (filial de Barrabés) El lloguer està molt bé de preu, crec recordar que ens va costar poc més de 7€ per cap. Al refugi també en lloguen, però costa el doble.

No cal dir que vam aprofitar per fer un tomb per la botiga de muntanya per excel·lència, a veure si hi havia alguna oferta interessant…

Ja amb piolets (bastant atrotinats, per cert) i grampons, van tornar al cotxe per comprovar, al cap d’uns vint minuts, que aquest s’hauria de quedar fent nit al Plan del Hospital.

Vam tenir mala sort, perquè era l’últim dia de prohibició. Els guardes de la barrera ens van explicar que l’endemà, diumenge, ja es podia accedir amb cotxe fins a la Besurta. Cagontot!

Després d’uns minuts de negociació, amb estira i arronsa, els guardes ens van deixar entreveure que sí seguíem amb el cotxe era més que probable que l’endemà ens trobéssim una “recepta” de la Guardia Civil al parabrises.

En vistes d’això, vam esperar l’arribada de l’autobús; que cada mitja hora (aprox.) i al preu de 4,5€ puja i baixa fins a la Besurta.

Vam deixar al cotxe tot l’equipatge superflu; tot allò que t’emportes i, en realitat, no necessites. Un gest que l’endemà, durant l’ascens, vam agrair força…

Allà esperant, com nosaltres, hi havia tres tarragonins, d’Alcover. En aquell moment encara no ho sabíem, però l’endemà acabaríem compartint habitació al refugi i pujant junts fins al cim.

Vam arribar a la Besurta al cap de pocs minuts. Si no em falla la memòria, deurien ser cap a quarts de nou del vespre.

Encara ens quedava uns 40 minuts (segons l’Alpina) fins al refugi. Al final van ser exactament 33 minuts.

Pels que no hi heu anat mai, heu de saber que a l’entrada del refugi cal treure’s les botes. No cal que us emporteu res, us podeu calçar alguna de les sandàlies que hi ha en una prestatgeria; això si es que trobeu el vostre número, i la parella.

El refugi està molt ben acondicionat; hi ha un excel·lent servei de menjador, amb una cuina que ja la voldrien molts restaurants convencionals…

Un dels guardes ens va dir que podiem triar entre dormir dalt (en una habitació de les grans) o a baix, en una de més petita i amb lliteres de dos i llits individuals. Vam escollir, encertadament, la segona opció i això ens va permetre dormir d’una tirada, i de forma confortable, a diferència d’altres refugis, on l’aglomeració a les lliteres horitzontals, amb els roncs i les sonoritats variades dels del costat, no et deixa clavar els ulls.

Estaven un mica cansats i val a dir, que esperàvem amb delit l’hora del sopar; ens havien parlat molt bé del menjar de la Renclusa “bo i abundant”.

Excepte el primer plat (una mena de puré/consomé de qui sap què) recordo que vaig dir “aquí sembla que hagi vomitat una cabra!”, la resta, excel·lent! De segon, ens van portar un estofat amb samfaina, amb una carn per llepar-se els dit que, si no fos perquè havíem repetit el revulsiu del bòvid, hauríem fet net.

Per cert, el vi i els xupitos de patxaran, els cobren a banda.

Amb la panxa plena, van sortir fóra del refugi, a veure les vistes i comprovar si els temps insinuava algun canvi…

Fet aquest ritual, cap al sac!. Això, després d’haver passat per un dels dos lavabos col·lectius que hi havia a la mateixa planta. Si sou curosos de la vostra intimitat, penseu que no hi ha baldes i pot ser que tot d’una s’obri la porta i trobeu algú a l’altra costat amb cara estupefacta, com ens va passar a un de nosaltres (no cal dir noms).

A l’habitació hi havia 4 lliteres de dos alçades, individuals, tot un luxe!. I érem només 6 dormint; nosaltres i els “tres” que, en comentar la jugada de l’endemà, ens van dir que eren d’Alcover (els de la parada de l’autobús). Ells no havien pujat mai a l’Aneto i ens van demanar de seguir la nostra petjada. Vam assentir, tot i que dels tres que anàvem, el Ramon de las Heras, el seu germà, Jordi i jo, només hi havia estat amb anterioritat aquest que escriu, i d’això ja feia 14 anys (4-octubre 1997).

Quan pugues l’Aneto és fàcil, si no tens ben retingut a la memòria el recorregut, seguir pel dret i fer cap al glaciar de les Maladetes, com ens havia passat en una expedició anterior a la de fa més d’una dècada. Enlloc de baixar cap a l’altra vessant, des del Portillón Inferior.

Convindreu amb nosaltres, que despertar en un refugi de muntanya és un món de sensacions que no té preu; els sorolls somorts i com de fons, les olors, el frec a frec del sac de dormir i, sobretot, les primers vistes del dia…

A primera hora del matí (eren tres quarts de sis) si ens haguessin vist des de baix al pla, érem com una filera de llums; com una processó de frontals, que serpentejàvem senderó amunt.

Amb el frontal, però, amb prou feines veiem el que anàvem trepitjant, però la corrua servia de referència per anar enfilant el camí pel dret.

El primer tram, encara que no sempre, acostuma a ser el més costerut. Hi ha casos on passa tot el contrari, com ara a la Pica d’Estats. A l’Aneto no!

En aquests primers metres de desnivell ja vam notar la falta d’oxigen, tot i que potser, és cert, només era fatiga, ja que es faria molt més evident a mida que ascendíem i baixava la pressió.

En les properes mitges hores de pujada, anat fent petites parades, ara per descansar, ara per beure líquid, ara per fer un foto, ara per mirar l’Alpina i no perdre el nord… al grup, es parla més aviat poc. Podem dir que hi ha altres prioritats més bàsiques, com ara recuperar l’alè.

En aquest primer tram, ens van avançar un parell de grups petits, i alguna que altra parella. Pocs metres davant nostra hi havia un grup de francesos conduït per un veterà, amb cabellera blanca a l’estil “Bruce Lee” (el de la sèrie), que confiàvem ens marcarien la bona ruta.

La idea, per tant, era no perdre’ls gaire de vista. Temia que amb la poca visibilitat del moment, poguéssim agafar un falç camí i arribar a petar al glacial de la Maladeta, com els hi va passar aquell mateix dia a un grup que venia de Lleida, que ens vam trobar perduts a la baixada.

Jordi De Las Heras, Josep Suñé i Ramon de las Heras (6,10h matí, aprox)

Jordi De Las Heras, Josep Suñé i Ramon de las Heras (6,10h matí, aprox)

Amb tot, pel camí hi ha força fites (petits amuntegaments de pedres que indiquen el bon sender) i també hi ha algun que altra senyal fàcilment reconeixible, com la placa de pedra que veieu a la imatge de baix. Iels portillons, especialment el falç Portillon, que cal visualitzar les vegades que calgui per no confondre’l amb l’autèntic, si no es vol fer un tomb de nassos.

Al cap d’aproximadament una hora d’ascensió, tot anant guanyant metres pel sender, vam tombar cap a la dreta, amb el falç Portillon com a referència, i els francesos marcant el pas més amunt. Val a dir que llavors encara no teniem clar que el talús de pedra era un impostor, ho vam saber malauradament més tard. Amb tot, i a misses dites, que diuen, d’aquesta manera vam fer una bonica ruta tot crestejant els portillons.

Aquest és un moment clau de l’ascensió. En aquest punt, si seguiu tot dret cap amunt, amb una lleugera desviació cap a la dreta, aneu de cap al pas entre el Portillon Inferior i el Superior, per fer el salt cap la vessant del glacial i als peus més endavant del Pico Maldito, que al final, és l’objectiu primer.

Mireu-lo bé, és l'impostor, el FALÇ PORTILLON

Mireu-lo bé, és l'impostor, el FALÇ PORTILLON

Si porteu un altímetre, és convenient fer-lo servir i comprovar l’altura, que al falç Portillon és de 2.651 i a l’Inferior la cota està per sobre dels 2.700 m.

L’ascensió per aquest sector d’arestes no és que sigui excessivament complicat, tot i que hi ha algun tram d’exposició, res a veure però amb el Pont de Mahoma, que ens esperava més amunt.

Ja es veu l'Aneto, però no es pot baixar cap a la dreta, cal crestejar amunt

Ja es veu l'Aneto, però no es pot baixar cap a la dreta, cal crestejar amunt

De tota manera, vam veure que el grup de francesos el passaven encordats. Nosaltres no portàvem corda, tot i que ens ho havíem plantejat.

Ja us avanço sobre el Pont de Mahoma, la part de l’ascensió a l’Aneto que més acolloneix, i on molts diuen, fins aquí hem arribat! Que mereix tenir-li respecte.

És una combinació de passos; ara dret, ara assegut (alguns) ara gatejant i un tram aeri, amb molta exposició i l’abisme a banda i banda. Si no fos per això, per la gran caiguda, no tindria cap dificultat.

També dóna la impressió que els blocs de pedra s’hagin de moure, però porten allí molts anys inamovibles. Però, ja hi arribarem! Encara ens quedàvem unes cinc hores i mitja bones..

El pas del Portillon Inferior

El pas del Portillon Inferior

On sí que vam arribar, després de fer les arestes, és a la porta del Portillon Inferior, des d’on vam poder baixar cap a l’altra vessant. Aquí, el glacial de l’Aneto ja queda en línia recta. Fa alguns anys, no gaires, en aquesta època la zona estava nevada i el glacial, val a dir-ho també, arribava més avall. L’aspecte que presenta ara és força lamentable i hi ha signes de desglaç per tot arreu.

El glacial de l'Aneto es desfà

El glacial de l'Aneto es desfà

Ens esperàvem que arribaríem de seguida al glacial, res més lluny de la realitat! Encara vam haver de pujar prop de dues hores per una zona de morrenes (són els materials i sediments barrejats amb neu que són empesos per la llengua d’una glacera) Puja roca, baixa roca.. i així una vegada darrera l’altra, fins a pràcticament la extenuació. D’aquesta manera podríem definir aquest tram fins a tocar, per fi, el gel de la glacera.

Abans d’arribar-hi, especialment sí el vent, com era el cas, bufa fort per l’aresta del Portilon Superior, cal anar alerta amb els despreniment de pedra de la cresta superior, que queda just al costat dret.

I aquells que us acostumeu a torçar el peu, o els que penseu erròniament que es pot pujar l’Aneto amb calçat esportiu o sabates de trekking, teniu el terreny abonat, idoni.

Uf.. la glacera! Quan la toques, quan es poses els grampons i treus el piolet tens una entranya i falsa sensació de que l’ascensió pràcticament ja ha arribat al final.

No us relaxeu, encara queden ben bé, un parell d’hores i mitja, o tres, ben bones.

Penseu, i a mi em va passar, que a la glacera és fàcil patinar, sembla una obvietat, no? No vulgueu jugar, com la canalla, amb el glaç, una patinada, especialment quan us poseu i us traieu els grampons la podeu lamentar, a mi em va passar. Vaig cometre l’error, en l’anterior ascensió del 97 de posar-me el grampons a sobre del glaç i, en un descuit, vaig anar glacera avall, la feina va ser meva per parar.. En un moment pots agafar molta velocitat i recordo que ni el piolet em va frenar… Alerta!

Ja ho hem dit però ho repetirem, la glacera de l’Aneto es desfà a marxes forçades. Canvi climàtic? Falta de precipitació? si busqueu informació en trobareu a dojo. El millor, però, és parlar amb muntanyencs experimentats, com un del país basc, que ens recordava que l’aspecte actual no tenia res a veure amb el d’ara fa alguns anys.. no gaires!

Molt consideren que aquesta és la part més bonica de la pujada a l’Aneto, nosaltres hi estem d’acord. Sentireu un esclat d’emocions indescriptible, el contacte amb el gel mil·lenari, els seus colors, les vistes, el so de les ràfegues de vent… el mateix Aneto, al fons, com una autèntic mestre de cerimònies com dient, aquí us espero!

La punta que veieu el mig, és el cim!

La punta que veieu el fons a l'esquerra, és el cim!

Tot i que, en principi, si aneu a fer el rei dels Pirineus ja ho hauríeu de saber, no està de més recordar-ho. Convé lligar-se els grampons ben forts i, sobretot, ben ajustats.

A la part de la plantilla hi ha unes guies lliscants (a la foto de baix) que us han de permetre adequar la seva mida a la de la vostra bota.

Això és important, si es que no voleu estar tota l’ascensió per la glacera renegant i donant cops de mànec de piolet a les punxes.

Aquí veieu al Jordi amb els grampons, i la guia ajustable de la que us parlàvem

Aquí veieu al Jordi amb els grampons, i la guia ajustable de la que us parlàvem

També perquè si us surten els grampons en plena glacera, és més fàcil patinar pendent avall al posar-los altra vegada que fent-ho a la roca.

Dit això, amunt i a gaudir del paisatge. Hi ha una foto molt maca que és la dels pics del voltants que des d’aquesta alçada es veuen insignificants, al costat del nostre amic.

Si hi aneu, com nosaltres, abans de les primeres neus de l’hivern, veureu que hi ha una traça al gel més a menys marcada. Primer es va pujant deixant a la dreta el “Pico Del Medio”, fins arribar als peus del Pic de “Coronas” 3.293 m. I amb sort veureu el Llac “Coronado”, on també us recomanem fer una parada per gaudir de la increïble panoràmica. (SEGUIRÀ AMPLIACIÓ…)

Entre pico "del Medio" i "Coronas"

Entre pico "del Medio" i "Coronas"

Als peus de "Coronas"

Als peus de "Coronas"


Responses

  1. Que guapo!!
    A veure si seguiu publicant

  2. Ei Dani, gràcies per seguir-nos, ha hem afegit un tros més… seguirà properament…

  3. A veure si pujeu per Girona i ens aviseu!!!.Fins aviat!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: