Enviat per: pentacour | 14 Setembre 2010

Mini-escalada a Peñíscola

A finals d’agost vam quedar amb el meu cosí Miguel Ángel i famílies respectives a Peñíscola per pasar un cap de setmana de càmping, conèixer la Lydia i parlar molt d’ MSX! Però buscant dies abans si per casualitat hi havia psicobloc per allà (que encara no l’he provat) vaig trobar ressenyes de vies equipades a la zona del castell. Així que aprofitant que tindria un fotògraf de luxe vaig ficar la corda i demés caxarreria al cotxe i vaig enredar amb al meu germà Jordi per a que baixés el dissabte i puguéssim mirar com era això d’escalar amb el mar darrera.

Les vies les vam trobar a la part de dalt del poble. Passat el castell baixem per un parell de carrerons i veurem que darrera del mur cara al mar hi ha ancoratges al terra. Com no tinc una gran experiència al mon d’escalada i acostumat a les reunions d’Arbolí, tan maques amb les seves cadenes i anelles, em van sobtar una mica aquestes, castigades pel mar, únicament amb els ancoratges fixats a la roca sense cadena. No és una crítica a l’equipament, sino una apreciació des del punt de vista d’algú que li ve de nou aquest entorn d’escalada. Tal i com es comenta a les ressenyes, per accedir a peu de via has de fer un ràpel (o que et despengin) i per sortir, has de fer la via sí o sí ( o sortir per barco o patí per l’aigua…). Com mai no havia assegurat des de dalt, el desplom del sector pel meu nivell era important i el grau mínim per sortir d’allà era d’un 6a (per sobre del meu), tot plegat em va impossar una mica de respecte la situació.

Després d’aclarir més o menys el sector on estàvem, escollir la via (Ké de ké 6a) i tenir molt clara la maniobra d’assegurament, vaig pensar que ja que estàvem en aquell entorn tan maco s’havia de probar l’escalada.

Bonic teló de fons per escalar

Bonic teló de fons per escalar

Al moment ja teniem un grup de gent mirant-nos com feiem els preparatius, entre ells un policia local. Un noi al que li havia preguntat abans em va dir que les vies les havia equipades un policia d’allà; encara que li vaig comentar al que ens estava veient i no li sonava. Val a dir que a algun lloc havia llegit que no es podia escalar en aquesta zona però no em va posar cap traba.

Un gran error que vaig tenir va ser deixar-me el casc al cotxe. Penso que és el que més mal rotllo em va donar perquè no m’imaginava com seria aquesta pedra i la impressió que em va donar va ser de descomposta (pel que jo estic acostumat). Vaig treure una pedra solta gran per on havia de baixar i amb algunes preses a la pujada no vaig gosar de penjar-me d’elles. Segurament eren més resistents del que em van semblar però era la primera vegada que tocava aquesta roca per escalar i no ho tenia molt clar.

Es va assegurar el Jordi a un parell d’ancoratges amb els pertinents mosquetons i anells de cinta i em va començar a despenjar amb el Cinch “cap al desconegut”, ja que des de dalt amb el desplom no veia ben bé on baixava.

Riure fals on els hi hagi (estava acollonit)

Riure fals on els hi hagi (estava acollonit)

La meva gran preocupació baixant va ser que no em caigués cap pedra. Vaig trobar a faltar molt el casc.

A poc a poc...

A poc a poc...

Al poc ja em van perdre de vista perquè la paret tenia un petit desplom. Continuava baixant i mirant la via quan em va donar per provar si em sentien: Jordi!!!!! No sentia res, solament les onades xocant amb la roca. Llavors em va donar malt rotllo i em vaig veure amb els peus mullats o pujant amb una gran comba a la corda. Sort que el Jordi anava amb mil ulls i estava molt atent. Ell i el Miguel Ángel sí que em sentien i va deixar de baixar-me. Després d’uns quants crits més i uns moments de sensació d’aïllament el vaig sentir, em vaig tranquilitzar i li vaig dir que anava cap a dalt. Veient ara la via a la foto de les ressenyes, em van faltar quasi un parell de metres més per fer-la des del peu, però en aquells moments vaig pensar que si pujava això ja seria prou divertit i bona experiència com a presa de contacte.

Vaig començar a pujar amb la preocupació però del tipus de roca. Les preses les mirava i tocava bé abans de tirar d’elles. Va haver un pas més maco que em va fer pensar una mica i quedar-me penjant per un moment d’una mà fins solucionar-lo. La via es va anar deixant fer fins arribar a veure per una fenedura la càmara del Miguel Ángel, cosa que em va tranquilitzar en veure que ja faltava poc. Em vaig empotrar a l’esquerda a la que havia arribat i em vaig relaxar, podent fins i tot tornar la salutació a la gent d’una golondrina que passava per allà. Mirant-ho ara crec que a la part final em vaig desviar massa cap a l’esquerda sortint-me de la via i baixant segurament el grau.

Ja quasi està feta la via

Ja quasi està feta la via

Una vegada a dalt vaig comentar la jugada amb el Jordi que no tenia molt clar el provar-lo. No li vaig animar perquè no m’agradava el fet d’haver de baixar sense casco.

En resum, bonica experiència, encara que el millor hauria estat coïncidir amb gent d’allà escalant per veure com es movien per la zona. Una altra conclussió treta és que hem de determinar un sistema de comunicació amb estrebades de corda per si algun dia ens trobem en una situació més compromesa sense poder sentir-nos.


Responses

  1. Ja fa temps que tinc pendent una visita a aquest sector. A veure si ara que no apreta tant la calor…

  2. L’entorn és molt bonic amb el mar darrera, i no cau molt lluny de Tarragona. Segons quan vagis, si puc m’apunto! 😉

  3. Muy buena entrada, y lo del fotógrafo de lujo, casi que lo dejamos en fotógrafo aficionado.

    Fue una buena experiencia para mi, lástima de no tener oportunidad de hacer más fotos durante el descenso y el ascenso, pero seguro que no son las últimas que hacemos.

    Tiene mucho mérito lo que hacéis. Animo y seguid así.

  4. Miguel, las fotos quedaron muy bien. Ya quedaremos otra vez por allí y ahora que conocemos el sitio, estudiaremos mejor la situación para las fotos.

    O en otro lado, que ya habrás visto que cuando hablamos de quedar en algún sitio, busco rápidamente en google qué hay escalable por la zona! 😀

  5. Siempre que haya naturaleza y fotografía me apunto.

    Me gustaría haber aprovechado algo más el paseo por el casco antiguo de Peñíscola para hacer fotografías, pero supongo que habrán más ocasiones, y además ir con un carrito no ayuda mucho.

    Ya iremos hablando de sitios a los que ir, tengo que mejorar mi técnica de fotografía de escalada.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: