Enviat per: pepsunye | 17 Juliol 2010

Un 5, un 5+ i un parell de 6a a l’Arbolí

Aquest dissabte hem anat a l’Arbolí. Un petit poble del Baix Camp que va participar de forma activa en la insurrecció carlista de 1827. Aquest pot ser un element més per la meditació quan sigueu dalt l’ermita (s. XVII), situada a la zona del Colls. Lloc on avui hem iniciat la jornada.

Arbolí, des del sector de l'ermita

Arbolí, des del sector de l'ermita

Per arribar fins al sector (l’Ermita de Sant Pau) hem travessat el nucli poblat tot resseguint la pista asfaltada. Pel camí, on tothom saluda. Per cert, no correu que us pot sortir al pas algun gos o fins i tot algun humà en BTT, a tota “llet”. Arriba un moment en el que cal agafar una pista més estreta, a la dreta. Està ben senyalitzat, en un indicador es llegeix, Ermita de Sant Pau.

Tot serpentejant anireu fent camí, amb una vista espectacular d’aquest racó del Baix Camp. De dalt també es veu la llengua del Priorat, amb el coll de la Teixeta (amb els seus molins de vent) la Mola de Colldejou i part del Montsant.   

Abans d’arribar a l’ermita, molt a prop, hi ha un descampat per deixar-hi el cotxe. A l’altura de l’ermita, hi hem arribat cap a dos quarts de deu del matí, hi havia roba estesa (hi deu viure algun ermità?). A l’únic que hem vist, però i ens ha sortit a saludar, ha estat un petit gos “petaner” (gos de raça indefinida, generalment petit) d’aquells que escanyaries només per deixar de sentir els seus insistents i estridents lladrucs… gossos que s’espanten dels seus propis lladrucs quan pretenen intimidar. Ja ho recull la veu popular en aquest refrany: “No vulguis gos petaner, ni amic tafaner ni aprenent de barber”.

Part posterior de l'ermita, amb el petaner al mig

Part posterior de l'ermita, amb el petaner al mig

Passada l’ermita hem resseguit un senderó (marcat com a GR) que ens ha dut al cap de poc al sector (l’Ermita de Sant Pau). Hi havia només un parell d’escaladors; una noia estava a punt d’encadenar un 6b. Hem anat fins a l’inici del sector, a mà esquerra. Hem buidat les motxilles en el primer dels blocs, tot observant de fit a fit les tres vies: un 5, un 5+ i un 6a. Totes, a la mateixa reunió.

No cal dir que (caparrut com soc) he anat directe al 6a, “Caobel.la”. Després d’uns quants intents sense passar del primer espit, hem vist que potser era del tot necessari canviar ràpidament de via, per no perdre tot el matí en l’intent. La sortida entre el primer i segon espit demana un gran esforç de mans en petites regletes i amb els pes prou inestables… hem deixat “Caobel.la” per més tard i hem situat l’atenció en un bonic 5+ “Dies de fred”.

Josep xapant "Dies de fred", 5+

Josep xapant "Dies de fred", 5+

Un cop encadenada, el Ramon també l’ha enfilat, de primer. Al començament ha notat una mica el “més” de la via però de seguida se l’ha feta seva. Tot gaudint-la de valent, com ha de ser! Destacaria que hi ha un parell de passos que la diferencien d’un cinquè pelat. Un és entre el primer i el segon espit. Amb una sortida en la que només pots tirar de peus i a on no tens pràcticament cap lloc solvent per agafar-te. L’altra pas es gairebé a dalt. En aquest cas, passa exactament el mateix, però a la inversa.

Ramón a "Agulla transpuenting”, 5

Ramón a "Agulla transpuenting”, 5

Amb “Dies de fret” a la butxaca hem anat per la del costat: el 5 “Agulla transpuenting”. Una via que no ens ha fet suar gaire, la veritat. L’hem fet tots dos i al baixar, en treure els mosquetons, com que la reunió on, per cert, no hi ha mosquetó, pèndula cap al mig, el Ramón ha hagut de fer una forta estrebada. En això, ha fregat la corda amb la mà i s’ha fet la clàssica cremada de corda en un dels dits de l’esquerra.

Passat l’ensurt, he volgut tornar a la de l’inici, “Caobel.la”. Aquesta vegada en “top rope” (de segon). Val a dir que d’aquesta manera he arriscat una mica més i he pogut sortir del primer espit d’aquest 6a amb un bonic joc d’equilibris entre petites fissures de dits i peus. La via, de fet, té el grau a la sortida, després, excepte un altra pas abans d’encadenar, es deixa pujar.

Josep a "Caobel.la”, 6a

Josep a "Caobel.la”, 6a

En vistes de l’èxit. Hem decidit visitar un parell de solitaris 6a del bloc del costat, en el mateix sector. El primer sortia amb una mica de desplom, i la veritat és que els braços ja no estaven per hòsties. Hem mirat la del costat “Formicacions formiguils” i des de baix m’ha semblat erròniament practicable. He arribat al segon espit i prou. Hem hagut de recular i desfer la via. Malgrat que el Ramón havia adquirit un parell de mosquetons per deixar a la paret en cas de necessitat, hem apurat una mica i hem deixat la via neta de ferros. 

Les sensacions, malgrat tot, eren bones, el matí encara era jove i alguna cosa ens feia pensar que encara no estava tot escrit…  

Així doncs, hem deixat enrera l’Ermita de Sant Pau, el gos petaner (també hi havia un gat blanc immaculat) i hem baixat uns quants centenars de metres la pista fins arribar a un altra sector (El Cremat) que el Ramón i el Jordi ja havien visitat recentment.

Aquí hem fet una via llarga, fàcil i bonica (segons com es miri) “rom cremat”, un cinquè. La sorpresa, però ha arribat amb la del costat, “Queimada” un bonic 6a d’aquells que val la pena provar, encadenar i repetir de tant en tant. En “tot rope” l’hem gaudit de valent, potser sabent que era la última del dia. El Ramón també l’ha xalat assolint el seu segon 6a (ja en van dos i els que vindran!) “Queimada” és una via molt regletera, amb forats generosos i un petit desplom. Molt bonica de fer.  

Ramón a "Queimada", 6a

Ramón a "Queimada", 6a

Josep a "Queimada", 6a

Josep a "Queimada", 6a

En resum, un molt bon dia d’escalada. Hem sortit de casa a dos quarts de nou del matí i hem tornat gairebé a les dues amb el cistell  ben ple: un 5, un 5+ i un parell de 6a. Que més podíem demanar? Bé, potser sí que encara faltava algun ingredient per acabar d’arrodonir la jornada. Potser el que ens calia era la cervesa ben fresca que faríem minuts després al bar del poble.

Fent camí

Fent camí

Bon record d’Arbolí i la tornada amb l’imponent Montsant de teló de fons i repassant les escoles que encara no havíem visitat. Ens en faltava alguna? Probablement, Margalef, que ara estava tant de moda!

Fent camí

Fent camí

Abans però volem anar a la platja de la Mora a provar unes vies a tocar del mar. D’això, però, us en parlarem en una altra ocasió.


Responses

  1. La 5+ sí que la volia fer meva, però al final em va donar carbasses, perquè el pas maco i xungo per a mi, no el vaig poder passar. S’haurà de fer una altre intent més endavant!

    A la penúltima foto, es nota que em vas agafar amb el croissant a la boca? Jaja.

    Molt xula la sortida.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: