Enviat per: pentacour | 11 gener 2010

Pujada al Pedraforca

-Article copiat vilment del que vaig escriure al meu altre blog a finals de novembre de 2009

Vam sortir divendres cap a Gósol al camping Cadi Vacances per allotjar-nos a uns Bungalows amb les nostres respectives i els pekes. Encara que vam arribar de nit i no vèiem els voltants, el Pedraforca ja ens estava observant…

El Pedraforca desde Gósol

El Pedraforca des de Gósol

El matí del dissabte, després d’un esmorzar lleuger vam sortir a les vuit cap el mirador del Gresolet, on passats uns metres, just després d’una caseta de fusta, vam aparcar el cotxe i vàrem agafar un sender que ens portà al refugi Lluís Estasen (1640 m). Encara que també es pot pujar al Pedraforca per Gósol, vam voler fer l’ascensió més clàssica, que surt del refugi.

Refugio Lluís Estasen

Refugi Lluís Estasen

Ens vam dirigir cap el Coll del Verdet, seguint les marques blanques i grogues per un camí fàcil, però que ja ens començava a mostrar que estàvem a una zona de muntanya. Vam passar el canal del Riambau i més endavant, després d’envoltar un monticle, comencàrem a pujar cap al Coll del Verdet. Per algú com jo, que va escalar uns quatre cops fa uns quinze anys, el començament de la grimpada em va imposar bastant de respecte. No és difícil, però no t’has de confiar i es deu estar a l’aguait. A més, encara que no hi havia gel ni estaven mullades les pedres, en algunes zones es trobaven bastant desgastades. La pujada a partir d’aquí amb gel o neu ha de ser bastant més complicada que si està seca. A tot això, parades cada dos per tres per menjar barretes energètiques, prendre fotografies, babejar amb el paissatge i agafar forces, que el grup d’elit estava format per tres exfumadors de fa poc en procés de desintoxicació.

Jordi

Jordi

Josep

Josep

Autofoto que si no no surto

Autofoto

Arribats al Coll del Verdet vistes molt boniques de Gósol i en general de la serralada del Cadí. Sense ser un dia ventós, es notava bastant aire en aquest zona. Un dia de vent deu bufar amb una força ja prou important. Fins aquí hem fet l’ascensió quasi en solitari, que se’m feia estrany per lo concorreguda que comenten que és aquesta ruta. Suposo que per l’època ja propera a l’hivern.

Gósol des del Coll del Verdet

Gósol des de el Coll del Verdet

A partir d’aquest punt, ja ens trobem zones bastant aèries on no t’has de confiar, i grimpades per roques on s’ha de vigilar que no caiguin pedres dels que van per davant. La veritat que un casc no estaria de més. Jo mateix vaig apartar d’un cop amb la mà una pedra que venia directa al genoll. I davant solament anaven el Jordi i el Josep.

Grimpades abans del cim

Grimpada abans del cim

I per fi, després d’una zona bastant divertida de pujades i baixades per roques vam arribar al cim del Pollegó Superior (2497 m). Per suposat no estava per nosaltres sols, encara que ni molt menys era massificat. Aprofitàrem per a que ens fessin unes fotos immortalitzant el moment.

Al Pollegó Superior

Al Pollegó Superior

Allà vam gaudir de les vistes, de la tranquil·litat, dels nostres entrepans, de les chovas piquigualdas ( a veure si els compartíem amb elles) i d’una agradable conversa amb un tal Albert que ja havia estat allà un parell de vegades i que pujava en aquesta ocasió sol des de Gósol. Ens va comentar que era una mica més llarg però menys costós que pel Coll del Verdet, ja que t’estalviaves la zona de grimpada fins a ell.

Amb forces renovades vam dir adéu al cim i ens vam dirigir cap a l’enforcadura, a la que li tenia també una mica de respecte perquè no terminava de fer-me a la idea de com seria la baixada. A més, diu la llegenda que la tartera son les restes d’un castell que va aixecar el diable, i que la nit de Sant Silvestre es reuneixen les bruixes allà. Així que era totalment fundat el meu neguit…

Arribem a l’enforcadura i personalment em quedo enlluernat amb el paisatge.

Enforcadura

Enforcadura

Jordi y Josep en la Enforcadura

Jordi i Josep a l'Enforcadura

I prenent la vessant de l’esquerra ens vam dirigir cap a la tartera. Al primer tram no acabo assegut al terra per la meva petita experiència derrapant sobre patins i per un molt de sort que vaig tenir. Després el Josep ens dona unes classes pràctiques de com baixar-la. El difícil és provar de fer-ho a poc a poc i vigilant de no relliscar. El divertit és tirar el cos cap enrere i baixar clavant els peus amb decisió i deixant-nos portar per la capa de pedres que va lliscant cap a baix. I com a mostra, el següent vídeo…

Després de passar-ho genial baixant, “aterràrem” a una zona boscosa on seguint un sender vam arribar en una estona novament al refugi Lluís Estasen. Una vegada allà ens vam demanar unes cerveses per celebrar la nostra excursió i vam començar a pensar en la següent… Aneto? Ja veurem, però sona bé.


Responses

  1. jeje, amb les nostres respectives i els pekes…jaja, y yo??? jajaj

    Estuvo muy bien! para repetir este año, a ver si se va moviendo el tema Aneto…

  2. Jaja, pues como no eres “les nostres respectives” quedas dentro de los pekes, jaja. Sigues siendo mi hermano pekeño 😉


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: